Nada, nada de esto....

Una nova cançó, especial per mi per varies coses: primer perquè d'alguna manera ha estat la cançó de l'estiu del meu "grupet", i escoltar-la em porta bons records i bons moments d'eufòria al trànsit, i segon, la primera estrofa diu moltes veritats sobre fets que no s'obliden (encara)...

Tengo una mala noticia, no fue de casualidad, yo quería que nos pasara, y tu, y tu, lo dejaste pasar. No quiero que me perdones, y no me pidas perdón, no me niegues que me buscaste, nada, nada de esto, nada de esto fue un error, uooooo, nada fue un error, nada de esto fue un error, uoooooo, nada fue un error...

Coti

Prou

El so de les fulles rodolant per un pàrquing desert, el vent passejant-se entre les branques dels arbres. Silenci. El pas de les hores fa canviar el color del cel, les ombres s'allarguen, la llum se'n va a dormir.
Les cases han tancat els porticons, els garatges ja no guarden cotxes, han marxat.
Per fi, per fi és l'últim dia que contemplo aquest paisatge fins d'aquí molt de temps (espero), un paisatge que tot i que bonic, m'ha acompanyat tot l'estiu i ja em cansa.
Per fi, per fi acabo de treballar. Per fi dues setmanes sense pensar en res més, ni exàmens, ni feina, ni falta de diners (:D), només en respirar tranquila i saber del cert que tot arribarà.

La Nunu-quecontentaestic a falta de mitja horeta per plegar.

Encara

Una altre cançó, per no variar...

AUNQUE TU NO LO SEPAS
Aunque tu no lo sepas me he inventado tu nombre, me drogué con promesas y he dormido en los coches. Aunque tu no lo entiendas nunca escribo el remite en el sobre por no dejar mis huellas.
Aunque tu no lo sepas me he acostado a tu espalda, y mi cama se queja, fría cuando te marchas. He blindado mi puerta, y al llegar la mañana no me di ni cuenta de que ya nunca estabas.
Aunque tu no lo sepas nos decíamos tanto, con las manos tan llenas, cada día más flacos. Inventamos mareas, tripulábamos barcos, encendía con besos el mar de tus labios.
(Quique González, Pájaros mojados)

Poc temps...

6 dies per acabar de treballar, 4 dies per l'examen, 18 dies per començar la uni (altre vegada), i mentrestant, dues setmanetes de vacances, una de les quals a Peñíscola amb les meves xoxis... És massa poc temps per desaprofitar-lo pensant en maldecaps i deixar-lo escapar pensant que les coses podrien ser millor. Les coses SEMPRE poden ser millor, però si ho tinguéssim tot el que perdríem seria l'esperança i la il·lusió. Per tant, em dedicaré a viure el moment sense pensar gaire en les conseqüències (i en què pensaré diumenge al matí sobre el dissabte a la nit, per exemple) i gaudir dels dies que em queden de relativa "llibertat".

Sense tu

Ja vaig dir una vegada que quan em ve la inspiració em dedico a "escriure cançons", algunes lletres de les quals m'agraden força. Com que ningú va tirar tomàquets virtuals (ni tomàquets, ni algun comentari, ni re de re ¬¬'), i m'aburreixo, i és el meu blog i hi poso el que vull (juas), escriuré una altre lletra.

SENSE TU
Tant de temps fa que t'esperava que ja no se si és només un somni o realitat.
Tant de temps buscant la resposta a aquest dolor que sense tu jo no he oblidat.
Penso en tot el que teníem, per què ho vem deixar marxar? Per què ja no ets tu qui em guia, per què no et podré oblidar?
Dóna'm la mà, oblidem el passat, el temps corre i no el puc parar. Jo sense tu, un cel sense estels, una cançó sense harmonia.
Un adéu, una paraula, si no està bé llavors no es pot haver acabat.
Els teus ulls, la teva mirada, em van dir que tu algun dia tornaràs.
Miro al mirall, una noia espantada, els ulls inflats de tant plorar. Digue'm que tu encara somies en que això es pot arreglar.
I dóna'm la mà, oblidem el passat, el temps corre i no el puc parar. Jo sense tu, un cel sense estels, una cançó sense harmonia.
I dóna'm la mà, demà ja es veurà, el temps dirà on ens portarà. Jo sense tu, un cel sense estels, una cançó sense harmonia.

El pas del temps

"Fijé mis ojos en la ventana y me entretuve contemplando el fluir de las nubes y cómo el paso del tiempo cambiaba el color del cielo."

Lucía Etxebarria, "Beatriz y los cuerpos celestes"

Ja s'acaba...

Aquest cap de setmana passat era la festa del llac aquí a Puigcerdà (una mica remullada, tot s'ha de dir...), i tot i que és la meva festa preferida de l'estiu, també és la que vull que trigui mes en arribar. La festa del llac és com el principi del final de l'estiu. Ens recorda a tots que sí, acabeu d'aprofitar, perquè d'aquí a no res toca pringar una altre vegada. Encara hi ha la festa del campanar en mig (és a dir, "santa" Nunu), però com que aquest any me la putejaré estudiant per l'examen de l'endemà, jo ja no la conto.
Primer vindran els odiosos exàmens de setembre, després el pujar i baixar cada cap de setmana, després el pal que fa anar a classe cada dia i passar-te mitja hora al metro...
Llavors només ens quedarà esperar a les vacances de nadal, o al pont més proper...
Sort que ens queda el consol d'una setmaneta a la platja abans de començar amb la rutina altre vegada. A liarla xoxis!!

How long ago...

Yet come to me in my dreams, that I may live my very life again though cold and death; come back to me in my dreams, that I may give pulse for pulse, breath for breath: speak low, lean low as long ago, my love, how long ago.

Christina Georgina Rosetti.

Lo que hay que ver...

Per si algú no ha treballat mai en un camp de golf, us vaig a descriure la fauna que corre per aquests paratges, és a dir, els tipus de "pijos" que t'hi pots trobar.
- SOY UN CRAK VOYDECHULOPORLAVIDA: Els més repel·lents de tots, aquests espècimens venen amb el cap ben alt, mirada fixa i prepotent. Et miren per sobre de l'espatlla tot pensant "tu estàs aquí per fer el que jo et digui, i et fots", i volen que tu pensis "si buana, o mi señor, sus deseos son ordenes". D'acord que estic aquí pel que ells necessitin, però sempre amb un mínim de respecte cap a la meva persona. Dins aquest grup podem fer dues distincions:
< SOY BORDE NOSABESCONQUIENESTASHABLANDO: solen utilitzar cares llargues i paraules poc simpàtiques per aconseguir els seus objectius.
< VOY DE GUAIS IUTILIZOLAIRONIA: tots uns mestres en cantar-te les 40, però sempre amb un somriure a la boca, això si.
- HOLAGUAPAQUETAL SOY SIMPÁTICO: els meus preferits. Et donen conversa, es recorden del teu nom, i et deixen anar alguna broma de tan en tan. Dins aquest grup també trobem tres variants:
< HO FAIG SINCERAMENT: com el títol indica, són així, no fingeixen res, perquè no en tenen necessitat.
< TEPARTESDELARISACONMIGO: típics caxondos, alguns amb una diarrea mental considerable, que deixen anar el primer que els passa pel cap. Et canvien el nom i et diuen Àfrica en contes d'Èlia, et confonen i et diuen Èlia en contes de Núria, fan veure que la seva bossa de pals és un submarí... En fi, per triar i remenar.
< HO FAIG PERQUE EMFASPENA: els que es fan els simpàtics, però en realitat només esperen perdre't de vista, però el mes trist és que se'ls hi nota... La veritat és que jo no se perquè ho fan, però també és cert que s'agraeix, encara que sigui fingit.
De moment només m'he trobat amb aquests, encara que sempre hi ha variables. Ja us aniré comentant més elements i/o espècies autòctones dels camps de golf, a mesura que els vagi coneixent més.

El durant i el després...

Com mirar les estrelles una nit d'estiu.
Com una tovallola calenta al sortir de la dutxa.
Com jugar amb la sorra d'una platja deserta.
Com el vent acaronant-me les galtes un matí de primavera.
Com l'aigua llepant-me els peus vora el mar.
Com el so de la brisa entre els arbres.
Com una tarda de diumenge estirada al sofà.
Com la llum de les espelmes en la foscor.
Com una nit de turmenta refugiada en els teus braços.
Com l'olor de la terra mullada.
Com el sol que escalfa els dies d'hivern.
Com el so de les notes de la nostra cançó.
Com el color de les fulles a la tardor.
Com somiar viure en un núvol...

Com un matí ennuvolat i gris.
Com el mar enfurit per la tormenta.
Com una foguera consumida.
Com el buit que vas deixar quan vas marxar.
Com el so d'un adéu.
Com el fred de les nits sense tu.
Com tota una setmana sense veure't.
Com el so d'un mirall trencat.
Com l'olor d'una espelma apagada.
Com la pluja que entela els vidres.
Com les notes d'una cançó oblidada.
Com un gust amarg que no s'esborra.
Com riure sense ganes.
Com caure d'un núvol a la realitat.

La Nunu-quesaburreixalcurru i escriu parides varies...

Felicitaats!!

Un dia de ressaca gràcies a la celebració dels 20 anyets de l'altre meva Laia, en aquest cas la LAIONA.
Que aquests 20 siguin només el principi d'una vida llarga, feliç i plena d'aventures.
I que de les coses del avui en poguem riure un demà.
MOLTES FELICITATS!!! T'estimo kukiiii!!!

Quiero gritar...

Tú y yo nos miramos sin saber bien que decir. Nada que descubra lo que siento, que ese día fué perfecto, y parezco tan feliz, nada como que hace mucho tiempo que me cuesta sonreir. Ya he tenido suficiente, necesito a alguien que comprenda que estoy sola en medio de un monton de gente. Que puedo hacer si vuelve el espíritu olvidado del verano del amor. Quiero vivir, quiero gritar, quiero sentir el universo sobre mi, quiero correr en libertad, quiero llorar de felicidad, como un náufrago en el mar, quiero encontrar mi sitio...

La Nunu-robaletrasdecanciones tergiversant històries per fer-les seves...

Quiero...

Ara feia molts dies que no citava cap cançó mes o menys actual, i com que estic aburrida aquí a la feina, em distrec fent parides com aquesta...
La cançó d'avui és de la Rosana, de l'últim disc, i porta per títol "Quiero(la casa del Sol)":

Te voy a dar la guarida que tiene la vida pa seguir viviendo, pa vivir queriendo, lo mejor de la vida es vivir, es vivir el momento, y así te lo cuento. Pa que tu lo bailes, pa que baile el viento, pa que bailes conmigo lento. Toma la cara y la cruz de mis sentimientos. Quiero, quiero, quiero, empezar en la tierra y seguir en la orilla del cielo. Quiero, quiero, y sigo queriendo, que quererte sea el once de los diez mandamientos.

Una cançó optimista i alegre per un estiu en que tot sembla genial, però en el fons les coses no acaben d'anar pel seu camí...

Amics

Els amics, una cosa que no valorem el suficient, aquelles persones que sempre saben el que penses sense que obris la boca, que sempre diuen (o ho intenten) el que necessites sentir, però que com que les tenim sempre a prop no pensem mai que passaria si un no hi sigués.
Quan ets petit creus que tots (o gairebé tots) els companys d'escola són els teus "amics", però a mesura que creixes t'adones que AMICS, dels de debò, n'hi ha pocs, tan pocs que els pots contar amb els dits de la mà. Jo, dieu-me ingènua, necessito les dues mans. Dues mans per contar les persones que SEMPRE estàn aquí, per animar-me, per renyar-me, per fer-me riure, per aguantar les meves llàgrimes, per compartir tot el que el futur ens dongui.
Em sento molt orgullosa i molt més feliç de tenir-vos amb mi.
A tots/es, MIL GRÀCIES.

Dies...(segona part)

Tinc la sensació de que els dies passen massa ràpid, tot dona voltes sense que jo pugui controlar ni la meitat de les coses que es dónen al meu voltant. Sento que em preocupo per coses sense importància, coses que s'arreglaràn tard o d'hora, sense que jo pugui fer res per accelerar-les, i em desentenc de coses que si que són importants i que si que depèn de mi que surtin bé...
Visc en un núvol, en un món personal paral·lel a la resta, on només jo em regiro, somio desperta, m'atabalo, em capfico... Vull baixar!! Vull tornar a tocar de peus a terra, veure les coses amb claredat, no deixar-me ofegar en el primer bassal que em trobo... Vull VIURE!

Voy a pasármelo bien!!

Hoy me he levantado dando un salto mortal, he echado un par de huevos a mi sartén, dándo volteretas he llegado al baño, me he duchado y he despilfarrado el gel, porque hoooooy, algo me diceeee, que VOY A PASÁRMELO BIEN!!!! Voy a cogerme un pedo de los que hacen afición, me iré arrastrando a casa con la sonrisa puesta, mañana ya si puedo dormiré la siesta, pero esta noche no, esta noche algo me dice que VOY A PASÁRMELO BIEN!!!!!
PER FI DISSABTE!! I que millor que celebrar com Déu (diga-li Déu, diga-li energia)mana l'aniversari de la meva xoxi. MOLTES FELICITATS LAIETAAAAAAAAAAA!!!!!!!!

Dies

Saps aquells dies que tot t'irrita, tot et fa posar de mala llet, sembla que res et surti be, que el món s'et posi en contra... Doncs avui tinc un d'aquests dies... I no és la típica època pre-menstrual que et posa "xoxi", no, és que tot et surt del revés, o, almenys, t'ho sembla. Qualsevol cosa que et diguin, encara que sigui en "broma", et senta malament, tot t'afecta massa, són dies hiperreactius, dies hipersensibles... No és culpa teva, no és culpa de ningú, i alhora és culpa de tothom, perquè és quan més necessites que et deixin en pau, i és llavors quan més t'atavalen... UNA MICA DE PAU, PER FAVOR!!

La crisis continua...

Estic fins als nassos de fer examens!!! Com ja vaig dir un dia, vull tornar a ser petita!!! Llavors no n'hi havia d'examens, o com a molt t'havies d'apendre la taula del 7... No vull haver de passar-me un mes tancada a casa estudiant tot el dia i apendre'm toxos de 200 planes... I quina és una de les millors maneres de tornar a ser petit, ni que sigui per una estoneta? Recordar, i a mi m'ha donat per recordar cançons, com aquesta:

Per allà a la prehistòria vam tenir uns avantpassats, que es van cobrir de glòria tot pintant retrats ficats dins d'una cova, vinga guixar la paret. No tenen foc ni roba, i es pelen de fred.
Tot això passava avans que fóssim catalans, i pels boscos i pels prats, trobàves quatre gats. La mar era més blava, la ginesta feia olor, i encara no es parlava de televisió.
Amb quatre barques velles venen de la mar enllà uns grecs vius i trapelles, cap a l'Empordà. Si són com unes fures tot regatejant els preus, també fan escultures pels nostres museus.
Tot això passava avans....
Al cap de poca estona els romans ja han arribat, i al camp de Tarragona fan una ciutat. Per tot inventen regles, i xarrem tots en llatí, que es tornarà amb els segles el parlar d'aquí.
Tot això passava avans....
D'aquesta gent antiga, jo us diré que n'ha quedat: l'instint de la botiga i el pagar al comptat. I un xic de fantasía, i el daler i la voluntat de fer la nostra vida amb el cap alçat.
Tot això passava avans....

Recordo que era una de les meves cançóns preferides, i em sembla que no és molt coneguda, però si voleu que us la canti m'ho dieu...:P:P

Comença la crisis

Sé que és una tonteria, però ara que molts dels meus amics ja han posat el 2 davant (és a dir, han fet els 20 anys), els que no ho han fet ho faran aviat, i a mi em queda relativament poc, entra l'anyorança de ser un nen, tornar a ser petit, quan el que més et preocupava era si tenies diners per comprar "xuxes" quan sorties d'escola o quins eren els equips per jugar a "pixi" a l'hora del pati.
Per això em fa gràcia penjar unes quantes cançóns que cantava jo (i com jo segur que molts altres) quan era petita. La primera entrega d'aquest "coleccionable de verano" és la de El pare s'en va al mercat, o altrament coneguda com La cançó de les mentides:

El pare se´n va´na al mercat, el pare se´n va´na al mercat, a comprar una burra cega trau trau, a comprar una burra cega trau trau.
Li talla els quatre peus, li talla els quatre peus, la burra arrenca a córrer trau trau, la burra arrenca córrer trau trau.
Se´n troba un cirerer, se´n troba un cirerer, carregat de figues seques trau trau, carregat de figues seques trau trau.
Li cau l´ametlla al peu, li cau l´ametlla al peu, li surt sang de la orella trau trau, li surt sang de la orella trau trau.
De la sang que li va sortir, de la sang que li va sortir, en córren tres rieres trau trau, en córren tres rieres trau trau.
Aquesta és la cançó, aquesta és la cançó, la cançó de les mentides trau trau, la cançó de les mentides trau trau.
Qui la vulgui saber, qui la vulgui saber, que se´n vagi a Filipines trau trau, que se´n vagi a Filipines trau trau.

Bé, com que encara em queden 6 mesets ben bons per fer els 20, tinc temps per posar-ne algunes més, i si al llegir això a algú li venen records a la ment i somriu, millor que millor.

Cerdanya, mon bressol.

Com que fa uns quants dies que soc a caseta, és a dir, a Puigcerdà, m'adono de com ho trobo a faltar quan estic a Barcelona. Un dia vaig trobar la lletra d'una cançó que cantava a l'escola quan era petita, i em fa gràcia penjar-la.

"Avui verda, demà blanca, la Cerdanya és mon bressol. Coixins d'herba fan les prades, bolquers verds donen les flors. Capçaleres de ma infància són Puigmal i Puigpedrós, del Carlit a les Bulloses, i els dos dits del Moixeró. Mon bressol és la Cerdanya, la Cerdanya del meu cor, qui l'estima mai no es cansa de cantar tots els seus noms.
I per Pasqua s'engalana des de Llívia fins a Bor, d'Escadarcs fins a Masella, de Tartera, Bellver, Bolvir i el Golf. Meranges amunt s'amaga guardant l'aigua dels Engorgs. Puntejant All, Ger i Olopte van al Segre plens de flors. I el Cadí estèn sos braços, invita el Puigfarinós, a la dansa catalana amb tots els cims i turons. Els cims fan la gran rotllana, Puigllençada, prats d'Aguiló, el Pendís, canal Baridana, roques Feres, roc Colom. De la Collada al pic Perafita, des de Talltendre al serrat dels Cugots, la Cerdanya canta i balla, i obre els braços a tothom."

Si, ho sé... És una mica cutrilla, però a mi em porta molts records...