Cerdanya, mon bressol.

Com que fa uns quants dies que soc a caseta, és a dir, a Puigcerdà, m'adono de com ho trobo a faltar quan estic a Barcelona. Un dia vaig trobar la lletra d'una cançó que cantava a l'escola quan era petita, i em fa gràcia penjar-la.

"Avui verda, demà blanca, la Cerdanya és mon bressol. Coixins d'herba fan les prades, bolquers verds donen les flors. Capçaleres de ma infància són Puigmal i Puigpedrós, del Carlit a les Bulloses, i els dos dits del Moixeró. Mon bressol és la Cerdanya, la Cerdanya del meu cor, qui l'estima mai no es cansa de cantar tots els seus noms.
I per Pasqua s'engalana des de Llívia fins a Bor, d'Escadarcs fins a Masella, de Tartera, Bellver, Bolvir i el Golf. Meranges amunt s'amaga guardant l'aigua dels Engorgs. Puntejant All, Ger i Olopte van al Segre plens de flors. I el Cadí estèn sos braços, invita el Puigfarinós, a la dansa catalana amb tots els cims i turons. Els cims fan la gran rotllana, Puigllençada, prats d'Aguiló, el Pendís, canal Baridana, roques Feres, roc Colom. De la Collada al pic Perafita, des de Talltendre al serrat dels Cugots, la Cerdanya canta i balla, i obre els braços a tothom."

Si, ho sé... És una mica cutrilla, però a mi em porta molts records...