La crisis continua...

Estic fins als nassos de fer examens!!! Com ja vaig dir un dia, vull tornar a ser petita!!! Llavors no n'hi havia d'examens, o com a molt t'havies d'apendre la taula del 7... No vull haver de passar-me un mes tancada a casa estudiant tot el dia i apendre'm toxos de 200 planes... I quina és una de les millors maneres de tornar a ser petit, ni que sigui per una estoneta? Recordar, i a mi m'ha donat per recordar cançons, com aquesta:

Per allà a la prehistòria vam tenir uns avantpassats, que es van cobrir de glòria tot pintant retrats ficats dins d'una cova, vinga guixar la paret. No tenen foc ni roba, i es pelen de fred.
Tot això passava avans que fóssim catalans, i pels boscos i pels prats, trobàves quatre gats. La mar era més blava, la ginesta feia olor, i encara no es parlava de televisió.
Amb quatre barques velles venen de la mar enllà uns grecs vius i trapelles, cap a l'Empordà. Si són com unes fures tot regatejant els preus, també fan escultures pels nostres museus.
Tot això passava avans....
Al cap de poca estona els romans ja han arribat, i al camp de Tarragona fan una ciutat. Per tot inventen regles, i xarrem tots en llatí, que es tornarà amb els segles el parlar d'aquí.
Tot això passava avans....
D'aquesta gent antiga, jo us diré que n'ha quedat: l'instint de la botiga i el pagar al comptat. I un xic de fantasía, i el daler i la voluntat de fer la nostra vida amb el cap alçat.
Tot això passava avans....

Recordo que era una de les meves cançóns preferides, i em sembla que no és molt coneguda, però si voleu que us la canti m'ho dieu...:P:P

Comença la crisis

Sé que és una tonteria, però ara que molts dels meus amics ja han posat el 2 davant (és a dir, han fet els 20 anys), els que no ho han fet ho faran aviat, i a mi em queda relativament poc, entra l'anyorança de ser un nen, tornar a ser petit, quan el que més et preocupava era si tenies diners per comprar "xuxes" quan sorties d'escola o quins eren els equips per jugar a "pixi" a l'hora del pati.
Per això em fa gràcia penjar unes quantes cançóns que cantava jo (i com jo segur que molts altres) quan era petita. La primera entrega d'aquest "coleccionable de verano" és la de El pare s'en va al mercat, o altrament coneguda com La cançó de les mentides:

El pare se´n va´na al mercat, el pare se´n va´na al mercat, a comprar una burra cega trau trau, a comprar una burra cega trau trau.
Li talla els quatre peus, li talla els quatre peus, la burra arrenca a córrer trau trau, la burra arrenca córrer trau trau.
Se´n troba un cirerer, se´n troba un cirerer, carregat de figues seques trau trau, carregat de figues seques trau trau.
Li cau l´ametlla al peu, li cau l´ametlla al peu, li surt sang de la orella trau trau, li surt sang de la orella trau trau.
De la sang que li va sortir, de la sang que li va sortir, en córren tres rieres trau trau, en córren tres rieres trau trau.
Aquesta és la cançó, aquesta és la cançó, la cançó de les mentides trau trau, la cançó de les mentides trau trau.
Qui la vulgui saber, qui la vulgui saber, que se´n vagi a Filipines trau trau, que se´n vagi a Filipines trau trau.

Bé, com que encara em queden 6 mesets ben bons per fer els 20, tinc temps per posar-ne algunes més, i si al llegir això a algú li venen records a la ment i somriu, millor que millor.

Cerdanya, mon bressol.

Com que fa uns quants dies que soc a caseta, és a dir, a Puigcerdà, m'adono de com ho trobo a faltar quan estic a Barcelona. Un dia vaig trobar la lletra d'una cançó que cantava a l'escola quan era petita, i em fa gràcia penjar-la.

"Avui verda, demà blanca, la Cerdanya és mon bressol. Coixins d'herba fan les prades, bolquers verds donen les flors. Capçaleres de ma infància són Puigmal i Puigpedrós, del Carlit a les Bulloses, i els dos dits del Moixeró. Mon bressol és la Cerdanya, la Cerdanya del meu cor, qui l'estima mai no es cansa de cantar tots els seus noms.
I per Pasqua s'engalana des de Llívia fins a Bor, d'Escadarcs fins a Masella, de Tartera, Bellver, Bolvir i el Golf. Meranges amunt s'amaga guardant l'aigua dels Engorgs. Puntejant All, Ger i Olopte van al Segre plens de flors. I el Cadí estèn sos braços, invita el Puigfarinós, a la dansa catalana amb tots els cims i turons. Els cims fan la gran rotllana, Puigllençada, prats d'Aguiló, el Pendís, canal Baridana, roques Feres, roc Colom. De la Collada al pic Perafita, des de Talltendre al serrat dels Cugots, la Cerdanya canta i balla, i obre els braços a tothom."

Si, ho sé... És una mica cutrilla, però a mi em porta molts records...

Cien sonetos de amor...(Pablo Neruda)

No el poso per res en especial, només perquè m'ecanta com juga amb les paraules un dels mestres de la poesia...

CIEN SONETOS DE AMOR LXXXIX
" Cuando yo muera quiero tus manos en mis ojos: quiero la luz y el trigo de tus manos amadas pasar una vez más sobre mi su frescura, sentir la suavidad que cambió mi destino. Quiero que vivas mientras yo, dormido, te espero, quiero que tus oídos sigan oyendo el viento, que huelas el aroma del mar que amamos juntos y que sigas pisando la arena que pisamos. Quiero que lo que amo siga vivo, y a ti te amé y canté sobre todas las cosas, por eso sigue tu floreciendo, florida, para que alcances todo lo que mi amor te ordena, para que se pasee mi sombra por tu pelo, para que así conozcan la razón de mi canto"
PABLO NERUDA

Una sola paraula: genial.

Coses...

És curiós la gran quantitat de coses que et passen pel cap quan estudies, o almenys, ho intentes...Se t'acudeix de tot, menys concentrar-te en estudiar...
En estas señaladas fechas suposo que molta gent estarà com jo, en època d'exàmens, amb el cap ple de dades i conceptes que el dia de demà, potser no ens serviràn de res, o si, qui sap.
El que passa és que el sistema d'estudis està malt montat...A qui se li va acudir fer exàmens al juny?? Ara tothom té el cap a l'estiu, les vacances, el dolche fer niente, i uns il·luminats van decidir que no, que ara el que toca és estudiar...
He de dir que m'ha vingut la "inspiració" per escriure aquest post perquè tinc un veí que cada día a aquesta hora aproximadament (18:00) surt al balcó i ens regala als afortunats veïns un concert de jambé. Ho dic amb aquest to d'ironia perquè quan un intenta concentrar-se, el que menys li convé és que algú es posi a fer sarau.
El cert és que ho fa molt bé, i que a mi m'encanta el so del jambé, tot s'ha de dir, però haver de tancar la finestra al mes de juny a Barcelona per poder estudiar...Toca una mica la moral...
Bé, era només una petita reflexió per fer un "kit kat".
A tots els que estigueu d'exàmens, molta sort!!

Otra de anuncios...

Hi ha una serie d'anuncis que em tenen fascinada...Els anuncis de compreses...
Jo no se que intenten vendre, si compreses o tripis. Esque ja et posen a una tia volant sobre un avió de paper, flors per tot arreu, pitufos de colores... I quan no és això, es una dona amb cara d'amargada vestida de vermell i amb una bombolla de sabó a la mà... Poca broma, que a mi em ve algú així i em diu: "hola, soy tu menstruación", i una de dos, o em faig un fart de riure a la seva cara o marxu corrents acollonida... Es que n'hi ha per analitzar-ho. Jo em pregunto com deuen ser les reunions dels creatius d'aquestes marques... Suposo que tothom ha vist la pel·lícula aquella de "En que piensan las mujeres". Doncs jo crec que un distret va obrir la caixeta rosa, va treure la compresa, i no se li va acudir una altre cosa que liar-la i fumar-se-la, perquè sino no m'ho explico... o com diu la meva mare, es van fumar els tàmpax directament, que ja venen liats...
En fi, que alguns anuncis són dignes d'un estudi psicològic elavorat...

Més cançons "que dejan huella"

Com ja vaig escriure una vegada, hi ha cançóns que descriuen moments de la vida. Després del que ha passat últimament, només puc adjuntar la lletra d'una cançó de Mclan que parla per si sola...

"Miedo de volver a los infiernos, miedo a que me tengas miedo, a tenerte que olvidar. MIEDO DE QUERERTE SIN QUERERLO, DE ENCONTRARTE DE REPENTE, DE NO VERTE NUNCA MÁS. Ya se que es el final, no habrá segunda parte, y no sé cómo hacer para borrarte..."

Bé, paranoies d'una ment malalta en època d'examens...

Mi gran amigo el metro Vol.2: Pujar i baixar

Continuant amb el post anterior en el que parlava dels canvis de temperatura en el metro, avui hos vull fer partíceps d'un nou tema: pujar i baixar del vagó.
Quan ja portes una estona a l'andana agovian-te per la calor, el fatàstic rellotge digital t'indica que "el proper tren ENTRA". El primer pas difícil és el de col·locar-te a l'alçada d'alguna porta... Quina ràbia fa quan s'atura el tren i et quedes just al mig de dos vagons... Llavors ve la indecisió, i penses: dreta o esquerra?? Mires al voltant, a veure a quina banda hi ha menys gent. Quan per fi et decideixes per una porta, has de procurar no ser atropellat per les persones impacients que es pensen que és l'últim tren que poden agafar, i si no pugen ràpid es quedaràn dins l'estació del metro per sempre!!! Clar que també tinc la teoria que la gent puja ràpid per agafar seient. Veus a senyores grans, que fan unes carreres per aconseguir un dels desitjats llocs! Que penses, senyora, amb el salt que ha fet per entrar, vol dir que li cal seure??? Si està més atlètica que jo!! La meva tàctica per poder seure, que mes que tàctica, és una parida moooolt obia, és esperar el metro just al mig de l'andana. Allà és on els vagons van més buits sempre... La gent té tendència a pujar o en el primer o l'últim, per allò de caminar menys a la parada que et toqui baixar... I quan aconsegueixes seure, vas pendent tot el viatge de si puja algú que necessiti el seient més que tu...O pel contrari fas veure que estàs molt concentrat llegint i que no t'enteres de res (que és el meu cas), o que t'has adormit...Jo crec que hi ha gent que es fa l'adormit per no haver de deixar seure a ningú...
A l'hora de baixar, oju també... Hi ha molts personatges que no han sentit mai la mítica expresió "dejen salir antes de entrar". Un dia vaig veure a un home que s'havia distret, i es va adonar que era la seva parada just quan començava a pujar tothom... No el van deixar sortir!!! Nedava contra corrent, pobret... Va haver d'esperar-se fins la parada següent...
Bé, per acabar, repetir una frase que ens cansem de sentir pels altaveus, que d'això ja en parlarem un altre dia: Civisme al metro, siusplau.

Anuncis....

Estava jo escoltant la ràdio tranquilament quan vaig sentir un anunci dels ferrocarrils de la generaltitat. Més concretament, del 25è aniversari d'aquests...
L'heu sentit mai?? Quina cosa més cutre... Sobretot el tros amb el que m'he quedat:
- I a mi com em veieu?
- Arrugat com una pansa.
- Però si tinc 25 anys, com els ferrocarrils!
- No home no, és broma, estàs com un tren, o millor dit, com un ferrocarril, com un ferrocarril de la generalitat!!
Per favor, qui escriu aquests guions??? Entenc que ha de ser difícil fer un anunci per la ràdio, sense imatges, només amb paraules i música, però esque és bastant ridícul si em permeteu la expressió!!
I aquest és només un dels molts exemples que es poden sentir durant les pauses publicitaries de la ràdio (que no són poques...).
Dacort que es vulguin fer coses gracioses i amb ganxo, és més, millor, sino quin aburriment, però que les facin amb una mica més de gust!!!

Mi gran amigo el metro

Jo no se que passa...
Anar en metro, ara que arriba la caloreta, es tota una odissea...
En primer lloc, els senyors del metro deuen tenir un acord amb les farmaceutiques. Uns fan que la gent es refredi i els altres venen medicaments a dojo. El que no és normal que estiguis esperant a l'andana i t'estiguis fent al vapor, literalment, que si posessin unes reixes metàl·liques al terra podrien fer una barbacoa gegant, i el Gorgi Dan (o com s'escrigui) tot feliç per allà anar cantant... I que quan entris al vagó s'et posin tots els pèls de punta del fred que hi fa. Algún dia trobaràn a algú que havia d'anar de punta a punta de Barcelona amb el metro allà, cubito, agafat a la barra... Aquesta gent no guanya per aire condicionat... Una mica si, em sembla bé, fins i tot s'agraeix, però una altre cosa és passar-se!! Que surts de casa amb la jaqueta d'hivern, i et pregunten: on vas amb això?? Noooo, és pel metro, que he d'anar a fer uns encàrregs lluny i nom vull congelar!!!
I després, quan tornes a sortir del vagó, sembla que estiguis entrant al templo de fuego de port aventura, una bafarada impresionant d'un aire reescalfat i agoviant...
Una de dos, o afluixen l'aire condicionat de dins dels vagons, o s'estiren i en posen fora, que ja veig a aquells que van tocant l'acordió amb un "plumón" al mes d'agost!!

Siusplau, manifestació contra els canvis de temperatura insoportables!!!!

Por

Què és la por?
Por de parlar, por d'escoltar.
Por d'actuar, por de que actuin.
Por d'una mirada, por de mirar.
Por de tocar, por de que et toquin.
Por a plorar, por a que pateixin.
Por de somriure, por a un somriure.
Por de fer les coses malament, por de que s'equivoquin.
Por de reaccionar, por de les reaccions.
Por a ser feliç, por a deixar que sigui feliç.
Por a seguir, por a que segueixi.
Por de recordar, por dels records.
Por a avançar, por a que avançi.
Por d'estimar, por de que t'estimin.
POR A VIURE.

El miedo es natural en el prudente, y el vencerlo es lo valiente. (Alonso de Ercilla y Zúñiga)

Operación truño

Una de les meves anades d'olla més impresionants es produeixen quan em dedico a "composar cançóns", si es que es poden utilitzar aquests termes per descriure semblants invents.
Però tot i això, d'algunes de les lletres n'estic banstant orgullosa.
Una de les meves preferides és la que adjunto a continuació (juer, que formal ha quedat aixo...juju)

UN DIA GRIS
Hores que passen lentament, dies que volen en un moment, la vida passa ràpid al meu davant, no la puc controlar. Cansada i sola miro al voltant, un món que es cau a bocins. Torres d'il·lusió que es desmonten a poc a poc, mars d'esperança que es buiden de cop. Boscos de miratges que cremen a l'horitzó, si fos tan fàcil oblidar-ho tot.
Amics que es perden en la distància, desitjos que no tenen ja importància, tenir-ho tot i perdre-ho en un instant, massa per suportar. Paraules buides entre tots dos, un amor que s'en va. Torres d'il·lusió que es desmonten a poc a poc, mars d'esperança que es buiden de cop. Boscos de miratges que cremen a l'horitzó, si fos tan fàcil oblidar-ho tot.
Un dia gris que passeja, demà en vindrà un de clar.
Bé, pos nada, que ahí queda eso. Si la gent que per casualitat llegeix això no deixa comentaris ofensius i no em "tiren tomàquets", potser algun dia en penju una altre...

Rompeolas

A vegades una cançó pot expressar perfectament els sentiments, els pensaments...
Jo fa dies que escolto tontament una cançó del genial Quique González, una cançó que em recorda exactament la meva situació actual. Es diu Rompeolas, i si no l'heu sentit mai, us la recomano sincerament, una de les millors cançóns d'amor que s'han escrit mai.

Y ahora ya no puedo prestarte mi abrigo, ni quitarte la ropa, ni sudar contigo, ni perder la calma, ni decirte las cosas que nunca te he dicho. Y ahora ya no puedo prestarte mis alas, ni subirte la falda, ni cogerte con vicio, AHORA DA LO MISMO REÍRSE DE TODO QUE LLORAR POR NADA...

Comencem...

Avui, després d'un Sant Jordi poc exitós, i després d'uns quants mesos una mica massoquistes, estic una mica croquetona, ossigui que aquí van unes quantes frases nyonyes...
- El amor hace pasar el tiempo; el tiempo hace pasar el amor.
- Es tan corto el amor... ¡y tan largo el olvido!
- ¿Qué se puede hacer cuando la persona que puede hacer que dejes de llorar es la que causó el llanto?
- Si no vas a volver, convénceme de que nunca estuviste.

Ala, mañana máaaaas.

Ulaaaaaaaaaaaaaaaaaa

Bueeeeno.... Seguint amb la febre dels blogs, que sembla que s'encomana...
Gràcies a la meva gran amiga Anna, li estic pillant el gustillo a això...
Res, només dir que no crec que sigui molt interessant el que escrigui aquí, només pensaments tontos i a vegades una mica cutrillos, i de tant en tant una parida de les que em caracteritzen...