Caminar per llocs on feia anys que no posaves els peus, amb el fred glaçant-te el nas i els dits, amb una càmera penjada al coll i una altre a la butxaca.
Sentir el soroll de l'aigua, el vent entre les fulles, i les teves passes sobre la terra mullada.
*Fotos: Font del Cucuru i Passeig dels Enamorats*
Com pot ser?

Mentre caminava per aquí, em venien records de quan era petita, de les excursions amb el cole i les passejades en bici amb rodetes (jeje). Quanta gent ve per aquí, per xerrar, per riure, o simplement, per estar sola? Quants avis, pares i mares amb cotxets, gossos i amos, passegen per aquests camins? Qui no s'ha assegut mai en un d'aquests bancs i ha estat amb la vista clavada al cel durant molta estona? Quantes parelletes d'adolescents han gravat els seus noms amb un cor al mig en algun d'aquests arbres?
I ara, tot això passarà a ser cases i un "important hospital". No s'adonen de la memòria popular que hi ha entre aquestes pedres?? La quantitat de generacions que han ensenyat als seus fills a anar en bici per aquests camins?
Jo esperava ser velleta i passejar per aquí, ensenyar als meus fills a anar en bici, i que els meus néts caminessin també per aquí quan fossin vellets i arrugadets, agafant la mà dels seus néts... Però tot això s'haurà de quedar només a la meva imaginació...