Vint-i-tants

El meu Tetio m'acaba d'enviar un mail amb un escrit sobre els que hem posat el 2 davant, i em fa gràcia escriure'l aquí, perquè hi ha moltes coses amb les que m'identifico (amb les que no, perquè jo estic al principi més principi de l'etapa dels 20, les "omitiré", és a dir, no les posaré).

Et comences a sentir insegur i et preguntes on estaràs en un any o dos, però després t'espantes al adonar-te de que amb prou feines saps on ets ara. Et comences a adonar de que hi ha un munt de coses sobre tu mateix que no sabies, i potser no t'agradin. Et comences a adonar que el teu cercle d'amistats es fa més petit que fa uns anys endarrere... T'adones de que cada vegada és més difícil veure als teus amics i coordinar horaris... per diferents qüestions: feina, estudi, parella, etc... i cada vegada disfrutes més d'aquella cerveseta que serveix d'excusa per xerrar una estona. I trobes a faltar la comoditat de l'escola, els grups, socialitzar amb la mateixa gent de manera constant. Les multituds ja no són "tan divertides"... a vegades fins i tot t'incomoden. Proves dia a dia de començar a entendre't a tu mateix, sobre el que vols i el que no. Rius amb més ganes, però plores amb menys llàgrimes, i amb més dolor. A vegades ets sents genial i invencible i altres... sol, amb por i confós. De cop proves d'aferrar-te al passat, però t'adones que el passat cada vegada s'allunya més, i que no hi ha altre opció que seguir avançant. Et trenquen el cor i et preguntes com aquella persona que vas estimar tant et va poder fer tant de mal... I te'n vas a dormir a les nits i et preguntes per què no pots conèixer a algú lo suficientment interessant com per voler conèixer-lo millor. Passes per les mateixes emocions i preguntes una i una altra vegada, i parles amb els teus amics sobre els mateixos temes perquè no acabes de prendre una decisió. Del que potser no t'adones és de que tots els que llegim això ens hi identifiquem. Tots tenim "vint-i-tants" i ens agradaria tornar als 17-18 algunes vegades. Sembla ser un lloc inestable, un camí en trànsit, un desconcert al cap... però tots diuen que és la millor època de les nostres vides i no l'hem de desaprofitar per culpa de les nostres pors... FEM VALDRE EL NOSTRE TEMPS, QUE NO SE'NS PASSI!!

Perdoneu si hi ha "castellanades", però es que la meva capacitat de traducció simultània a aquestes hores de la nit... és escassa.