El pas del temps

"Fijé mis ojos en la ventana y me entretuve contemplando el fluir de las nubes y cómo el paso del tiempo cambiaba el color del cielo."

Lucía Etxebarria, "Beatriz y los cuerpos celestes"

Ja s'acaba...

Aquest cap de setmana passat era la festa del llac aquí a Puigcerdà (una mica remullada, tot s'ha de dir...), i tot i que és la meva festa preferida de l'estiu, també és la que vull que trigui mes en arribar. La festa del llac és com el principi del final de l'estiu. Ens recorda a tots que sí, acabeu d'aprofitar, perquè d'aquí a no res toca pringar una altre vegada. Encara hi ha la festa del campanar en mig (és a dir, "santa" Nunu), però com que aquest any me la putejaré estudiant per l'examen de l'endemà, jo ja no la conto.
Primer vindran els odiosos exàmens de setembre, després el pujar i baixar cada cap de setmana, després el pal que fa anar a classe cada dia i passar-te mitja hora al metro...
Llavors només ens quedarà esperar a les vacances de nadal, o al pont més proper...
Sort que ens queda el consol d'una setmaneta a la platja abans de començar amb la rutina altre vegada. A liarla xoxis!!

How long ago...

Yet come to me in my dreams, that I may live my very life again though cold and death; come back to me in my dreams, that I may give pulse for pulse, breath for breath: speak low, lean low as long ago, my love, how long ago.

Christina Georgina Rosetti.

Lo que hay que ver...

Per si algú no ha treballat mai en un camp de golf, us vaig a descriure la fauna que corre per aquests paratges, és a dir, els tipus de "pijos" que t'hi pots trobar.
- SOY UN CRAK VOYDECHULOPORLAVIDA: Els més repel·lents de tots, aquests espècimens venen amb el cap ben alt, mirada fixa i prepotent. Et miren per sobre de l'espatlla tot pensant "tu estàs aquí per fer el que jo et digui, i et fots", i volen que tu pensis "si buana, o mi señor, sus deseos son ordenes". D'acord que estic aquí pel que ells necessitin, però sempre amb un mínim de respecte cap a la meva persona. Dins aquest grup podem fer dues distincions:
< SOY BORDE NOSABESCONQUIENESTASHABLANDO: solen utilitzar cares llargues i paraules poc simpàtiques per aconseguir els seus objectius.
< VOY DE GUAIS IUTILIZOLAIRONIA: tots uns mestres en cantar-te les 40, però sempre amb un somriure a la boca, això si.
- HOLAGUAPAQUETAL SOY SIMPÁTICO: els meus preferits. Et donen conversa, es recorden del teu nom, i et deixen anar alguna broma de tan en tan. Dins aquest grup també trobem tres variants:
< HO FAIG SINCERAMENT: com el títol indica, són així, no fingeixen res, perquè no en tenen necessitat.
< TEPARTESDELARISACONMIGO: típics caxondos, alguns amb una diarrea mental considerable, que deixen anar el primer que els passa pel cap. Et canvien el nom i et diuen Àfrica en contes d'Èlia, et confonen i et diuen Èlia en contes de Núria, fan veure que la seva bossa de pals és un submarí... En fi, per triar i remenar.
< HO FAIG PERQUE EMFASPENA: els que es fan els simpàtics, però en realitat només esperen perdre't de vista, però el mes trist és que se'ls hi nota... La veritat és que jo no se perquè ho fan, però també és cert que s'agraeix, encara que sigui fingit.
De moment només m'he trobat amb aquests, encara que sempre hi ha variables. Ja us aniré comentant més elements i/o espècies autòctones dels camps de golf, a mesura que els vagi coneixent més.

El durant i el després...

Com mirar les estrelles una nit d'estiu.
Com una tovallola calenta al sortir de la dutxa.
Com jugar amb la sorra d'una platja deserta.
Com el vent acaronant-me les galtes un matí de primavera.
Com l'aigua llepant-me els peus vora el mar.
Com el so de la brisa entre els arbres.
Com una tarda de diumenge estirada al sofà.
Com la llum de les espelmes en la foscor.
Com una nit de turmenta refugiada en els teus braços.
Com l'olor de la terra mullada.
Com el sol que escalfa els dies d'hivern.
Com el so de les notes de la nostra cançó.
Com el color de les fulles a la tardor.
Com somiar viure en un núvol...

Com un matí ennuvolat i gris.
Com el mar enfurit per la tormenta.
Com una foguera consumida.
Com el buit que vas deixar quan vas marxar.
Com el so d'un adéu.
Com el fred de les nits sense tu.
Com tota una setmana sense veure't.
Com el so d'un mirall trencat.
Com l'olor d'una espelma apagada.
Com la pluja que entela els vidres.
Com les notes d'una cançó oblidada.
Com un gust amarg que no s'esborra.
Com riure sense ganes.
Com caure d'un núvol a la realitat.

La Nunu-quesaburreixalcurru i escriu parides varies...

Felicitaats!!

Un dia de ressaca gràcies a la celebració dels 20 anyets de l'altre meva Laia, en aquest cas la LAIONA.
Que aquests 20 siguin només el principi d'una vida llarga, feliç i plena d'aventures.
I que de les coses del avui en poguem riure un demà.
MOLTES FELICITATS!!! T'estimo kukiiii!!!

Quiero gritar...

Tú y yo nos miramos sin saber bien que decir. Nada que descubra lo que siento, que ese día fué perfecto, y parezco tan feliz, nada como que hace mucho tiempo que me cuesta sonreir. Ya he tenido suficiente, necesito a alguien que comprenda que estoy sola en medio de un monton de gente. Que puedo hacer si vuelve el espíritu olvidado del verano del amor. Quiero vivir, quiero gritar, quiero sentir el universo sobre mi, quiero correr en libertad, quiero llorar de felicidad, como un náufrago en el mar, quiero encontrar mi sitio...

La Nunu-robaletrasdecanciones tergiversant històries per fer-les seves...

Quiero...

Ara feia molts dies que no citava cap cançó mes o menys actual, i com que estic aburrida aquí a la feina, em distrec fent parides com aquesta...
La cançó d'avui és de la Rosana, de l'últim disc, i porta per títol "Quiero(la casa del Sol)":

Te voy a dar la guarida que tiene la vida pa seguir viviendo, pa vivir queriendo, lo mejor de la vida es vivir, es vivir el momento, y así te lo cuento. Pa que tu lo bailes, pa que baile el viento, pa que bailes conmigo lento. Toma la cara y la cruz de mis sentimientos. Quiero, quiero, quiero, empezar en la tierra y seguir en la orilla del cielo. Quiero, quiero, y sigo queriendo, que quererte sea el once de los diez mandamientos.

Una cançó optimista i alegre per un estiu en que tot sembla genial, però en el fons les coses no acaben d'anar pel seu camí...

Amics

Els amics, una cosa que no valorem el suficient, aquelles persones que sempre saben el que penses sense que obris la boca, que sempre diuen (o ho intenten) el que necessites sentir, però que com que les tenim sempre a prop no pensem mai que passaria si un no hi sigués.
Quan ets petit creus que tots (o gairebé tots) els companys d'escola són els teus "amics", però a mesura que creixes t'adones que AMICS, dels de debò, n'hi ha pocs, tan pocs que els pots contar amb els dits de la mà. Jo, dieu-me ingènua, necessito les dues mans. Dues mans per contar les persones que SEMPRE estàn aquí, per animar-me, per renyar-me, per fer-me riure, per aguantar les meves llàgrimes, per compartir tot el que el futur ens dongui.
Em sento molt orgullosa i molt més feliç de tenir-vos amb mi.
A tots/es, MIL GRÀCIES.